Us vull parlar dels Audi's (tal com els hi deien entre els "dreamers") ja que encara no ho he fet i estic en deute amb ells i de l'experiència al Silicon Valley d'aquest Juliol 2017. No parlaré del projecte en sí, sinó de la vivència de l'equip.
Sempre és important explicar l'origen de les coses. Tot va començar a l'Ifest, com aquell qui no vol la cosa. Un inici que poc m'ho esperava jo, i crec que ells tampoc, que ara, en aquests moments podria estar explicant la meva/nostra experiència en el Silicon Valley en aquest Imagine 2017.
Dins l'Ifest, hi van haver tres equips guanyadors de cadascun dels reptes, i dels més joves d'aquests "teams", es va crear un equip per a poder participar a l'Audi Creativity Challenge: el Nil (jo havia estat la facilitadora de la seva taula), la Lídia i el Joan. El Xavier Verdaguer em va proposar fer de Driver de l'equip a l'Audi Creativity Challenge, prèvia consulta a la resta del team del Ifest, i sense pensar-m'ho massa vaig dir que si. Gràcies Xavi! Sense aquesta prèvia, no estaria parlant de tot això.
Tot i saber les dificultats de la distància (el primer nom que vàrem tenir va ser Distance Isn't a Problem): un de Barcelona, una altra de Pradell de la Teixeta, un altre d'Olot, i jo de Mataró, vaig o millor dit, vàrem entomar el repte. Jo crec que tot l'equip podem afirmar que van haver dificultats, especialment perquè els equips necessiten "touch" i en aquest cas no el teníem, ni ens coneixíem tots físicament!
El projecte que havíem de desenvolupar aquest any a l'Audi era sobre innovar en la cultura. Vàrem anar seguint l'Audi Creativity Challenge, amb menys temps que la resta ja que nosaltres vàrem començar el projecte en el gener, però amb insistència, skypes, recolzaments, Drive,... vàrem aconseguir presentar el vídeo final el dia 17 d'abril. Desenvolupar quina idea també ens va costar lo seu!
El 15 de maig, rebíem la notificació que érem un dels 10 finalistes a la final de Madrid! Una gran sorpresa! I ens vàrem posar a treballar per la presentació final. Físicament, ens trobàrem tots plegats el dia 10 de juny per poder preparar molt bé la comunicació d'aquell esdeveniment.
I el dia 16 de juny cap a Madrid. El 17 de juny, sobre les 12:30 hores, aproximadament, sabíem que érem els guanyadors de l'Audi Creativity Challenge, i per tant, marxaríem a Silicon Valley a fer realitat el nostre projecte. Que fort, no? La il.lusió va ser tremenda (a moltes fotos se'm veia sense ulleres perquè estava plorant de l'emoció: jo, Estel Paloma, aconseguiria anar al Silicon Valley amb aquell equip de nanos, no m'ho podia creure!
El projecte Wherever You Want ja estava en marxa, doncs! Si és cert que la nostra vivència com a equip virutalment era molt gran, no ho era físicament, i necessitàvem aprofitar aquesta oportunitat, la d'estar 30 dies, 7 dies la setmana i 24 hores, per poder demostrar que també sabríem treballar a nivell personal, de convivència.
I he de dir, que l'experiència ha estat excepcional, sense ser fàcil: ningú ens va dir que seria fàcil. No ens coneixíem, i crec que a partir d'ara, en cadascuna de les nostres vides, i haurà un abans i un després d'aquesta vivència. Almenys, per la meva part és així.
I com és aquest equip? Cada membre té les seves coses, le seves particularitats, els seus punts de vista, les seves motxil.les vivencials (en el meu cas, és la mes gran), i tot i això, la compenetració ha estat molt bona, així, com també la interacció.
Hi havia una relació molt interessant entre cadascun d'ells individualment i jo, entre ells, i com a equip. Són tres potes molt diferents i que totes aporten alguna cosa a l'equip.
La Lídia era l'agregadora de l'equip, sempre amb un somriure encara que no hi estés massa d'acord; la coincidència amb mi era que les dues som molt exigents amb nosaltres mateixes (jo amb 51 i ella amb 16!), i això feia que, tinguéssim aquest feeling en els moments més crítics. El Nil era el "jo vaig a la meva bola...fins que em deixin": en això també coincidíem força, i feia que la conexió fos bona. El Nil és dels que quan troba el seu filó, no para fins el final; i el Joan, era el motivat de l'equip, el que sempre estava engrescant; amb el Joan jo deia que érem com un matrimoni, els dos som capquadrats, i això feia que topéssim, que discutíssim, però no ens quedaven res per nosaltres, i això feia que poguéssim solucionar els problemes que teníem. Com en tota convivència de "4", vàrem tenir els nostres rifis-rafes, estira i arronsa,... però en general, crec que el fruit va ser molt bo. I així s'ha demostrat!
I planejant, sobrevolant, sempre estava el Xavi, supervisant, opinant, criticant constructivament, donant sentit a tot el que anàvem avançant.
I planejant, sobrevolant, sempre estava el Xavi, supervisant, opinant, criticant constructivament, donant sentit a tot el que anàvem avançant.
El grau de responsabilitat, que sovint els hi exigia el propi projecte i també jo mateixa, a vegades els despistava una mica, però havíem d'actuar com a una start-up, on teníem uns objectius a assolir cada setmana, i s'hi havien d'arribar, costés el que costés i sense renunciar absolutament a res del que es feia dins del mateix programa Imagine. I a això, no hi estaven acostumats. I la responsabilitat vol dir: saber què fer, amb qui ho puc fer i quan ho he de fer. Bé... a vegades em feien patir una mica... per exemple el Joan amb la seva "cursa" nocturna...però ho va aconseguir i a ell li feia una il.lusió "tremenda" poder participar a la mitja Marató... què mitja... si la va fer tota!
Les relacions que s'establien entre ells eren molt professionals, en el sentit que tenien clar el perquè estaven allà, i que hi havien fites a assolir, i malgrat que era un tema recurrent, de seguida entenien que s'hi havien de posar. En definitiva, no havíem de ser amics (si no calia), simplement, donar el resultat que ens estaven reclamant des d'Audi. I en aquest sentit, van demostrar una gran maduresa. A mi em va impressionar.
Personalment vaig aprendre molt d'ells, però destaco una cosa de cadascú: la resiliència del Joan, les habilitats socials de la Lídia i l'eficiència del Nil, van ser els meus grans aprenentatges de cadascun d'ells. I com a equip, vaig aprendre a ser més "flow", a que tot ha de fluir, i que també cal caure per a tornar-se a aixecar.
Tots ens necessitàvem, però també tots necessitàvem els nostres espais, i penso que vàrem trobar l'equilibri. Respectar aquests espais, va ser molt important.
En el projecte, els meus aprenentatges, a part dels temes més tecnològics (espectacular la realitat mixta i les Hololens), hi van haver dues vessants molt potents: el prototipatge i la comunicació. L'experiència d'aquestes dues potes, tant importants, en qualsevol emprenedor, start-up, m'han donat un bagatge en tant poc temps que segur podré plasmar en les meves vessants més professionals.
Jo sempre parlo molt de l'actitud emprenedora, i que cadascú, individualment, l' ha de tenir i s'ha d'entrenar, però he de dir que a Imagine, i després d'un mes de treballar intensament en un projecte, amb la Lídia, el Nil i el Joan, me n'he adonat que la millor actitud emprenedora és la que sorgeix del propi equip. Individualment, cadascun dels membres , treballàvem la nostra versió de l'actitud emprenedora, però la suma de tots, resulta una actitud emprenedora amb un resultat de projecte que millora a nivell exponencial. I si li afegim la diversistat dels perfils, tot això encara fa un resultat molt més potent.
S'ha demostrat: són els equips els que generen projectes potents a partir d'idees; equips compromesos amb el propi equip i amb el propi projecte, equips de perfils diferents, de disciplines diferents,... perquè en la diferència, en la diversitat és on hi ha la riquesa.
Gràcies, DIP Team o equip de Wherever You Want, o millor Nil, Lídia i Joan per tots els aprenentatges i gràcies, també per acceptar-me tal com sóc i fer que encaixés dins l'equip.
Això, com molt bé dieu, només ha fet que començar. Agafeu embranzida pel que ens espera!
Ah! I torno a dir gràcies Xavi per aquesta oportunitat!
Ah! I torno a dir gràcies Xavi per aquesta oportunitat!
