No ho veig clar que aquesta hagi de ser la manera....

Quan vaig escoltar la carta-viral del Pablo Poó, professor de Sevilla, als seus estudiants suspesos no vaig acabar d'entendre el perquè s'havia convertit en viral. Exactament, què estava dient de diferent del que algun dia van escoltar els meus avis, els meus pares, jo mateixa o els meus alumnes quan jo encara era una "profe" jove? I no parlo només dels missatges de professors, sinó també de pares, de tiets, de germans, per exemple. 

Els 51 anys que tinc i els 27 que estic en educació (des de la trinxera), la veritat és que ja estic de tornada d'aquestes demagògies. És més penso que no són útils, i menys quan es generalitzen d'aquesta manera. 

Si, per un costat, coneguéssim realment l'edat madurativa dels nostres alumnes, en cadascuna de les seves etapes, i per un altre, els estils d'aprenentatge de cadascun d'ells, eliminaríem aquest tipus de discursos "per a totes i tots", ja que no arriben enlloc. O sí que arriben, però per a uns quants ja que hi haurà aquell que en lloc de motivar-lo l'acabarà d'enfonsar. I sí, possiblement, a la tornada de Nadal, els alumnes de la classe del Pablo es posin les piles,... però això després de Nadal, i sobretot després de Setmana Santa, no passa sempre? Coneixem que el factor temps, en els adolescents no s'entén de la mateixa manera que els adults? 

I encara m'agrada menys els discursos generalistes amenaçant del futur que els hi espera! Quines ganes de viure-ho, no? O sigui, m'estan dient que el que vindrà és un autèntic desastre, i pretenem que això sigui motivador? "En sèrio"?El que estem dient és que estudiïn perquè el que els hi vindrà a sobre (que no oblidem és una herència nostra!) és per arrencar a córrer? 

Bé, segur que hi ha qui li agrada aquest tipus de missatges, però a mi no m'han funcionat mai amb tots els alumnes. Cal personalitzar-los per a cadascun i adaptar  allò que els hi anirà millor per tal que lluitin per alguna cosa: no és això el que volem?. Jo sóc més dels pitchs encoratjadors, dels que donen la possibilitat de canviar les coses que no els hi agraden, dels que creuen en ells, dels que els hi dóna oportunitat d'equivocar-se i tornar-se aixecar, dels que volen canviar el món, dels que els ajuda a prendre decisions,...però per a tot això, com molt bé diu el Carles Capdevila ,en les seves conferències cal que "deixem que facin coses" o és que no tots hem tingut 14,15 i 16 anys? 

Us deixo amb el discurs del Pablo. M'agradaria saber en el mes de juny, com li ha anat utilitzar aquesta estratègia... però el problema amb les ciències socials és que no podem tornar a experimentar amb una altra de diferent... de moment, ni els superordinadors que tenim encara ho fan... Sort, Pablo!